El fet que el grup tingués ja un reguitzell de seguidors, que comencés a ser conegut pel gran públic i que cançons com Només ho faig per tu i No he nascut per militar fossin molt radiades va fer que la discogràfica es mirés amb bons ulls la producció del nou disc de Sau. Tot i les primeres sensacions d’èxit, Pep Sala, Carles Sabater i Joan Capdevila buscaven una altra cosa: volien gravar un disc espectacular amb mitjans i creien que aquell era el moment per fer-ho. Amb aquest convenciment al cap, va néixer l’embrió del tercer disc de Sau, Quina nit. Part dels costos de la gravació es van cobrir amb diners del grup; la resta, gràcies al patrocini de la sala de festes i discoteca Roc 34, que dirigia un bon amic del grup, en Pere Monells. Això els va permetre gravar, durant gairebé un mes, als estudis Aprilia, de Barcelona, i, durant una setmana, als Swanyard Studios, de Londres. Així va ser la gravació del tercer disc de Sau. Per primera vegada, algú acompanyaria en Pep com a productor: en John Marter. L’1 de febrer, Sau deixa la casa de Les Tallades i es trasllada a La Rocassa, a la mateixa comarca d’Osona. El productor John Marter feia un primer viatge a Vic i, poc temps després, tornava acompanyat de l’enginyer de so Stuart Epps. Ambdós van estar vivint a Vic un mes, el temps que va durar la seva intervenció als estudis Aprilia. La manca d’un bateria fix al grup va fer que, al disc, hi participessin quatre: en Charlie Oliver, en Joan Molina, en Gerry Duffy i el gran amic d’en Pep (i també amic del grup) Quim “Benítez” Vilaplana, que havia estat prèviament amb bandes com Los Burros o el Último de la fila. La resta de la banda que va enregistrar el disc va seguir essent l’habitual, amb la col·laboració d’en Gerry Duffy a les veus. El 7 de febrer es traslladaven, juntament amb en Pep, en Carles i en Joan, a Londres. Allà, es van instal·lar en un àtic que hi havia a dalt de tot de la casa d’en Gerry Duffy. A Londres, gravaren, mesclaren i, com sempre, també escriviren lletres fins al darrer minut. Allà van acabar lletres de cançons com És inútil continuar o Foc al cos. El 23 d’abril, en Pep es desplaçava a Madrid, a l’empresa Iberofon, per masteritzar el disc, i, el 14 de maig, en Quim Benítez Vilaplana s’incorporava com a nou bateria del grup. El 7 de juny de 1990, surt a la venda Quina nit, que va estar a punt de titular-se És inútil continuar, perquè al grup li feia molta gràcia la ironia de la cançó, però les connotacions negatives de la frase van fer que, finalment, s'optés per Quina nit, una referència cinematogràfica que se sumava a les moltes que contenia el disc.

Quina nit inclou algunes de les cançons més emblemàtiques i populars del grup. En Pep, en Carles i en Joan aviat van tenir clar que Boig per tu, És inútil continuar, Envia’m un àngel, Perestroika o Si un dia he de tornar serien temes que ajudarien el grup a entrar en una era de reconeixement popular definitiu. No es van equivocar, però tampoc eren gens conscients de fins a on arribarien aquestes cançons. Després de dubtar entre És inútil continuar i Foc al cos, la primera va ser, finalment, el primer single del disc. Tot i la indecisió inicial, la tria va ser un encert, ja que acabaria essent una de les cançons més radiades i ballades de l'any a totes les discoteques durant l’estiu. També seria l’únic single del disc amb videoclip, que es va rodar a Londres, Santo Domingo i Nova York, i va ser dirigit per Ricard Reguant. Avui ja és un dels videoclips de referència d’aquella època. Actualment, Quina nit ha venut més de 100.000 còpies –i es continua venent. Aquell 1990 va rebre premis com el Disc Català de l’Any, de Ràdio Nacional d’Espanya; el premi Èxits d’Or, o el Premi Nacional de Música, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També va obtenir el premi Grup Català de l’Any i va començar la gira de concerts del disc Quina nit, que va durar de juny de 1990 a setembre de 1991. La sorpresa va ser que van arribar a sumar un total de 145 actuacions, amb l’assistència de milers i milers de persones. El concert més nombrós va ser al Sot del migdia, dins dels actes de les festes de La Mercè, de Barcelona, de 1991, juntament amb Los Manolos i Psychodelic Furs. Hi van assistir més de 100.00 persones. El més proper va ser el que el grup va organitzar a Vic sota el títol Vic contra la violència, en pro dels damnificats per l’atemptat que es produí aquell any contra la caserna de la Guàrdia Civil de la ciutat. I, el més representatiu del moment on es trobaven, va ser el del 10 d'agost de 1990 a Cubelles, on el grup va celebrar el concert número 100 de la gira. Presentat per Albert Malla dins del seu programa d’èxit, Malla Musicals, hi van debutar Los Catalanes. Els rumors i les males llengües diuen que és un possible “alter ego” de Sau. En aquest període també es va produir el mític concert del Palau Sant Jordi, de Barcelona, juntament amb Sopa de Cabra, Sangtraït i els Pets. Aquest dia és molt recordat per Sau, però com la data en què es convertirien en el primer grup de la seva generació que va arribar a un acord amb una multinacional del món discogràfic. La presència de les discogràfiques madrilenyes al concert faria que el grup acabés fitxant per a tres discos amb la multinacional Emi-Odeon. L'11 de juny, Sau recull el premi Èxists d’Or 1990 pel seu àlbum Quina nit, que atorguen les institucions catalanes en col·laboració amb diversos mitjans de comunicació. A més, Pep Sala, juntament amb Marc Grau, reben el premi Altaveu en reconeixement a la seva tasca com a productors de discos en català. Fins al moment, Sau sempre havia funcionat com a una colla d’amics, però, durant la gira del Quina nit, el grup es veu obligat a professionalitzar-se. L’1 d’octubre de 1990, signen un contracte amb una empresa de management de Barcelona, BM management, amb Michel González al capdavant, perquè es faci càrrec de la contractació de Sau. Mentrestant, en Joan Capdevila seria el responsable del management personal de Pep Sala i Carles Sabater. El 4 d’octubre, Sau va dur a terme un concert a la sala Xino-Xano, de Tremp. En Pep, en Carles i en Joan es van quedar tot el cap de setmana a la població, acompanyats de Luz Casal, amb qui escriurien la versió castellana de Boig per tu, que portaria per títol Es por ti. Aqueslls dies, Sau era notícia a la premsa catalana, que publicà que el grup havia fitxat per a tres anys i tres discos amb la multinacional Emi-Odeon. Tot i això, el moment més rellevant i important de la carrera de Sau encara havia d’arribar. Quina nit va ser el moment de màxima efervescència de Sau, un disc que encara és una delícia per a tots, especialment Boig per tu. Actualment, aquesta cançó és considerada popularment com un himne dels catalans, i n’han fet versions artistes de diversos gèneres, com Josep Carreras, Dyango, Luz Casal o Shakira.