Sau fou un dels grups catalans de més èxit dels anys 90. Sau va ser, també, un dels pioners del rock català. El llegat que Sau ens ha deixat són deu discos d’estudi i un munt de cançons que tota una generació no oblidarà mai. El Boig per tu de Sau és la cançó més radiada de la història del nostre país.
Els inicis
Sau, com altres grups de música, és un producte de la casualitat. L’atzar va fer que Pep Sala i Carles Sabater es coneguessin en una escola de música del carrer de la Fusina, de Vic. Era el maig de 1986 i el motiu d’aquesta coincidència era el rodatge d’un capítol pilot per a una sèrie destinada a TV3, basada en la vida cultural a les comarques catalanes.
Pep Sala regia, juntament amb Jaume Bogunyà, l’Aula d’Estudis Musicals de Vic, i Carles Sabater era un dels presentadors del programa. Ell havia d’entrevistar en Pep. L’entrevista es va produir amb encert i la química personal es va encendre entre els dos protagonistes, que aquell vespre van quedar per continuar parlant sobre els seus gustos musicals. Van acabar en algun bar vigatà a altes hores de la matinada. En el decurs d’aquell dia –o, millor dit, d’aquella nit–, en Carles va comentar a en Pep que cantava com a amateur.
1986
Primeres trobades
Al mes de juny les trobades entre ambdós van donar el primer fruit en una actuació conjunta amb la banda de l’AEM, l’escola d’en Pep, que va tenir lloc en un dels concerts que Pep Sala solia muntar perquè els alumnes de l’escola es foguegessin en públic.
Era un vespre de novembre de l’any 1986, a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic, on la Sean Magnanimus & The Big Bam Bum Blues va fer el concert en què, per primera vegada, Pep Sala i Carles Sabater compartien escenari. Junts van interpretar el tema Take it to the límit, dels Eagles.
Enmig del públic, en Pep hi tenia un amic especial, en Joan Capdevila. Aquell dia, en Pep li va presentar a en Carles, així que, d’alguna manera, va ser aquell vespre quan es va començar a donar forma als inicis de Sau.1986
Amistats
En Carles i en Pep es trobaven els caps de setmana a Vic i s’ho combinaven amb les seves obligacions habituals. En Carles es desplaçava de Barcelona a Vic i es quedava a dormir a casa d’en Pep, on hi havia un petit estudi de gravació. Allà s’hi passaven tot el cap de setmana, provant cançons de grups que els agradaven i d’altres que en Pep componia. Només es recordaven de sortir per anar a sopar a algun lloc de bona reputació i a prendre alguna copa. Al cap d’un cert temps, en Pep va trucar a en Joan Capdevila per comentar-li “una idea que li volia explicar”. Encara no tenia cançons, ni grup, ni nom, però sí un cantant, en Carles Sabater, i un possible lletrista, en Joan Capdevila.
1986
Nexes
El 2 d’agost de 1986, en Joan Capdevila es va integrar a les trobades entre en Pep i en Carles, en les quals en Carles cantava i en Pep tocava cançons amb el seu piano. Ells dos ja feia més de mig any que treballaven junts, i, a l’estiu de 1986, ja es trobaven tots tres, els caps de setmana, a casa d’en Pep, per treballar les cançons i escriure les lletres del grup. A poc a poc, en Pep va anar gravant, en el seu magnetòfon de quatre pistes –una joia tècnica de l’època–, algunes cançons que havia compost i que, més tard, formarien part del primer disc de Sau. Així va ser com Pep Sala, Carles Sabater i Joan Capdevila es van posar a treballar lletres en català, un tema que es van qüestionar durant algun àpat, però que van trobar normal, tenint en compte que era la seva llengua. No en van parlar mai més. Poc després, es va incorporar un nou membre a les trobades, en Carles (Charlie) Oliver, bateria i alumne avantatjat d’en Pep. Era més jove que la resta, però es va adaptar bé. De mica en mica, les cançons van començar a prendre forma. Les idees es convertien en sons. Per aquelles dates, en Pep i en Carles van començar a gravar la primera maqueta de Sau amb l'ajuda d'en Ramon Ferrer, guitarrista de Duble Buble i gran amic d'en Pep. La maqueta tindria quatre cançons: Sense estil, Com la primera nit, Viure sense tu i No puc més. Aquests temes els van començar a assajar, ocasionalment, en un local del carrer de Sant Antoni, conegut pels vigatans com Can Morral.
1986
Les Tallades: La formació de Sau
Fins aleshores, en Carles s’havia quedat a dormir a casa d’en Pep, però un dia van decidir que necessitaven un lloc on poder conviure i trobar-se, un lloc que, alhora, els pogués servir com a local d’assaig. Aquesta decisió es va prendre quan es va incorporar en Josep (Pep) Sánchez com a baixista a les trobades. Amb ell quedava tancada la primera configuració del grup: Pep Sala, Carles Sabater, Joan Capdevila, Charlie Oliver i Pep Sánchez. Encara, però, no era la definitiva. En Pep i en Joan van estar voltant per Osona amb la idea de trobar una casa, fins que algú els va suggerir la caseta que hi havia al costat d’una casa de colònies, ubicada a la Vall de Sau. S’anomenava Les Tallades, i va acabar essent la primera llar del grup. S’hi van traslladar el 27 de març de 1987 amb la filosofia dels caps de setmana intensius. En Carles arribava el divendres de Barcelona, i tots junts convivien a la casa de Sau cada cap de setmana fins al diumenge a la nit, quan se separaven i cadascú tornava a casa seva. En Carles, però, de vegades marxava el mateix dilluns al matí, i, si podien, ja s’hi instal·laven el dijous. La casa va ser una mena de nucli que va aglutinar el grup i els va permetre viure experiències i vivències de tot tipus. Per assajar, apartaven la pesada taula del menjador i construïen un niu, on instal·laven els instruments i l’equip de veus. La caseta de Les Tallades va ser el lloc on, el 25 d’aril de 1987, el grup va presentar públicament la seva primera maqueta. El públic estava format per una vintena d’amics, parents i coneguts de tots plegats. Un improvisat equip de so instal·lat al menjador on havien sopat va servir per escoltar les cançons. El resultat va ser molt positiu, i tothom es va sorprendre de la qualitat del producte i de la veu d’en Carles. Enmig d’aquesta vintena de persones, hi havia en Ramon Altimir, teclista i, també, alumne i home de confiança d’en Pep, que aquell mateix vespre es va incorporar al grup en format ànima. Perquè ho fes en format cos encara haurien d’esperar un parell de mesos, perquè en Ramon, com altres joves de l’època, estava afectat pel “virus” de la mili. El dia que en Ramon es va incorporar definitivament al grup es va completar la seva configuració. Es pot dir que aquell vespre van coincidir tots els que formarien el grup Sau durant els propers anys. En Ramon Ferrer, de Duble Buble, col·laborava assíduament amb ells, i, de mica en mica, el grup va anar definint la seva forma de treballar. El grup ja estava format. A la bateria, hi hauria en Charlie Oliver; al baix, en Pep Sánchez; als teclats, en Ramon Altimir; a la guitarra, en Pep Sala, i la veu principal seria la d’en Carles Sabater. En Pep Sala seria l’autor de la música de totes les cançons i les lletres les escriurien en equip, entre en Carles Sabater, en Joan Capdevila i el mateix Pep. A més, en Joan Capdevila, a banda de ser colletrista, assumiria les tasques relacionades amb el management del grup. Entre tots tirarien el grup endavant. La casa de Les Tallades sempre va ser un conglomerat de gent diversa que anava passant per allà, mentre els assajos donaven forma al que seria el primer disc de Sau. Les Tallades va ser el nucli on es van escriure cançons com Sense estil, Com la primera nit, Deprimit o Records d’Irlanda, entre d’altres. A poc a poc, aquell menjador, presidit per una llar de foc molt peculiar, es va convertir en una caixa de música gegant, plena de ressonàncies i harmonies, que donava cos als sons enregistrats a la maqueta.
1986
La castanyada
A la casa de colònies de Les Tallades, a Vilanova de Sau, es va fer el primer concert del grup, encara sense nom. Era el 31 d’octubre de 1987.
Una festa de la Castanyada –pensada per a un parell de dotzenes d’amics– es va convertir en una súper festa, a la qual van assistir més de 200 persones. Aquella actuació va servir per veure com funcionava el grup en directe, tot i que només es van tocar cinc cançons i un bis.
Aquell va ser també el moment de pensar com es dirien com a grup, fet que, fins al moment, no s’havien plantejat. La gent d’Osona sempre es referia al grup com “els de Sau”. Així doncs, van decidir dir-se Sau, sense més.
1987
Primer disc - No puc deixar de fumar
Un dia, en Pep va arribar amb bones notícies de Barcelona. La companyia Audiovisuals de Sarrià –la mateixa que aleshores publicava els discos de Duble Buble– s’avindria a editar el primer disc del grup. A partir d’aquell moment, els assajos es van convertir en quelcom important. Tenien un objectiu: gravar el primer disc com a grup, i a finals d’any es va començar a gestar la construcció de l’àlbum.
Pocs dies abans d’iniciar la gravació, va aparèixer un personatge important en la futura vida del grup: en Gerry Duffy, bateria cantant i amic íntim d'en Pep des de 1983, any en què van coincidir amb el grup escocès Midnite Hour. Aquella visita va donar empenta al grup, que va acceptar en Gerry com un membre més de la família. A partir d'aquell moment, la relació d'en Gerry Duffy amb Sau va ser ininterrompuda i constant.
Així va ser com, el 7 de desembre de 1987, Sau entrava a gravar el seu primer disc als estudis Aurha, d’Esplugues de Llobregat. Exceptuant en Pep i en Ramon Ferrer, aquella va ser la primera vegada que la majoria dels membres del grup entraven en un estudi de gravació, incloent-hi el mateix Carles. El disc es va gravar en només set dies, gravació i mescles de les cançons incloses.
El 29 de gener de 1988, i sota el títol No puc deixar de fumar, sortia al carrer el primer disc de Sau.
1987
Els primers passos de SAU
Una còpia de la cançó Sense estil, el primer single del disc No puc deixar de fumar, va anar a parar a mans d’en Miquel Calzada, conegut a l'època com a Mikimoto. Ell la va fer sonar al programa especial de Catalunya Ràdio de la nit de Cap d’Any. Així doncs, només començar l'any 1988, Sense estil es va estrenar radiofònicament parlant. En Miquel va parlar molt bé del grup, i tots ells, junts, van escoltar el programa a través d’un petit aparell de ràdio que hi havia al menjador de la casa de Les Tallades. La cançó va rebre bones critiques i el premi Èxits d’Or Catalans, però el disc No puc deixar de fumar va passar completament desapercebut, exceptuant a Osona, a causa de la manca de promoció per part de la companyia. Van ser molt poques persones les que van conèixer Sau per aquest àlbum. El videoclip de la cançó Sense estil, produït i realitzat per Bru & Ross, també va passar molt inadvertit. Per això, posteriorment, en Pep i en Carles es referirien a aquest àlbum titllant-lo de “disc pirata”. La primera actuació oficial de Sau va ser durant la festa d’El millor esportista osonenc, l’11 de març de 1988, a la sala Roc 34, de Vic. El concert va ser un èxit, i presagiava un bon any, però es van fer poques actuacions, la majoria de les quals van ser trobades pel grup mateix, ja que el management d’Audiovisuals de Sarrià no va funcionar com s’esperava. En part a causa de la limitada promoció per part de la companyia, que no acabava de creure en el producte. Sau va visitar poques emissores de ràdio i les actuacions no van acabar d’arribar, fet que va provocar dubtes i una petita crisi en el grup. Sau va dubtar. Tot i això, la fermesa d’en Pep, en Carles i en Joan per tirar endavant el grup era infrangible. Finalment, un fet catalitzador va fer que la situació canviés. No tot eren males notícies per al grup. En Carles estava actuant en una obra de teatre titulada El Knack, dirigida per Ricard Reguant, qui els va demanar que fessin la cançó principal de l’obra. El tema es va titular És qüestió de Knack, va funcionar i es va convertir en una de les cançons d’èxit del que després seria el segon disc de Sau. El 13 de maig, el grup era contractat per primera vegada a Barcelona per Fede Sardà, aleshores director de la sala Artículo 26. El 7 de juny, Sau fa una aparició al programa Directe al 2, de TVE, on toquen dos temes en directe: Sense estil i Com la primera nit. Semblava que la sort començava a canviar per al grup. El 17 de novembre, Sau va trencar relacions amb la discogràfica Audiovisuals de Sarrià, i una visita d’en Joan Capdevila i un amic, –en Txema Casacuberta, periodista de la desapareguda Ausona, de Vic– va encetar les relacions amb una nova companyia, Picap, amb qui acabaren signant un contracte l’1 de desembre de 1988.
1988
Per la porta de servei
Continuaven vivint com un grup unit i seguien passant junts els caps de setmana a la caseta de Les Tallades. Era una època fantàstica, en què la diversió i la feina convergien, tot i que l’experiència del primer disc els havia imbuït un sentit de la responsabilitat més gran. Aleshores, es prenien la situació del grup seriosament i intentaven ser més eficients. No podien permetre que els tornessin a robar les il·lusions i volien oferir el millor d’ells mateixos. En aquest sentit, les cançons havien de ser superiors i la concentració era total. Carles Sabater, Pep Sala i Joan Capdevila van marxar un cap de setmana amb la idea d’escriure lletres i es van instal·lar en un càmping d’Andorra amb una tenda de campanya. Aquell cap de setmana va néixer la lletra de Només ho faig per tu, i van acabar-ne d’altres com No he nascut per militar. Qüestió de knack, ja gravada per a l’obra El Knack, seria la primera de la dotzena de cançons que configurarien el segon àlbum de Sau. La gravació del disc no va ser molt diferent de la primera: feta als mateixos estudis que l’anterior amb un dia més de mescles, produït igualment per Pep Sala i a una velocitat de vertigen. Van gravar cançons ben conegudes pel públic, com No he nascut per militar (inspirada i dedicada a en Charlie), Només ho faig per tu, Màgic whisky o Corre, corre’t, corre, entre d’altres. L’inici de les relacions amb la discogràfica Picap i la declaració per part del seu director, Joan Carles Doval, de la intenció de treballar amb el grup van obrir una nova etapa.
Picap va llençar al mercat el segon treball de Sau: Per la porta de servei, títol que reflectia la situació en què es trobava i com se sentia el grup després de trencar amb una discogràfica que no havia cregut en ells, i amb un deute econòmic important. Malgrat tot, tenien el convenciment absolut que assolirien l’èxit, i el títol del disc era clar; entrarien a la gloria, encara que fos per la Porta de servei. El disc Per la porta de servei sortia a la venda el 16 de març de 1988, i se’n van editar dos videoclips: No he nascut per militar, produït i dirigit per Bru & Ross, i Només ho faig per tu, produït pel grup i dirigit per Marcel·lí Parés. D’entrada, hi va haver una promoció, es va anar a les emissores de ràdio i es va invertir en falques publicitàries. L’any 1988, va tenir lloc un moment molt trist per al grup, ja que en Charlie Oliver va haver de deixar-los per anar a fer el servei militar. Dos dies més tard, el 18 de març, en Joan Molina el substituïa i es convertia en el nou bateria de Sau. La promoció per nombroses emissores locals –que en aquella època estaven emergent amb força en el panorama radiofònic nacional– i la constant programació de les cançons de Sau va fer que una audiència jove convertís Sau en un grup d’elit, semblant als altres grups internacionals que hi poguessin sonar paral·lelament. Sau, juntament amb altres grups que cantaven en català, van aconseguir que el fet de posar música d’aquí, generalment mal vist, es convertís en quelcom normal, i que la gent valorés, de mica en mica, les seves cançons. Prova d’això era la primera pregunta que en Pep i en Carles havien de respondre quan visitaven emissores de ràdio: “Per què canteu en català?”, qüestió a la qual solien respondre: “Quan ve el Bruce Springsteen, vostè li pregunta per què canta en anglès?”.
Sau també va començar a fer concerts amb certa normalitat, més enllà de la comarca osonenca. Aleshores, es començava a despertar el futur consumidor de l’inadequadament anomenat rock català. Els concerts que feia Sau amb algun altre grup de la coneguda fornada aglutinaven entre 2.000 i 3.000 persones, un èxit sense precedents fins aleshores en el rock cantat en el nostre idioma. Recordem especialment els concerts de Figueres, amb Sangtraït, i el de Blanes, amb Sopa de Cabra.
Durant aquell temps, No he nascut per militar es va convertir en tot un fenomen per als nois catalans que encara havien de fer el servei militar. Ens consta que era un himne, fins i tot dins les casernes.
I vet aquí que les cançons de Sau comencen a rebre premis, com els Èxits d’Or, per Només ho faig per tu i Records d’Irlanda. Altres cançons, com Corre, corre’t, corre, es converteixen en molt populars, com també els protagonistes d’aquesta història, Pep Sala i Carles Sabater, que començaren a viure a la seva pell la sensació de ser observats com uns personatges populars, una percepció curiosa, agradable i sorprenent alhora que desconeixien fins al moment, però que els acompanyaria per sempre més.1988
Quina nit, l'èxit i la professionalització
El fet que el grup tingués ja un reguitzell de seguidors, que comencés a ser conegut pel gran públic i que cançons com Només ho faig per tu i No he nascut per militar fossin molt radiades va fer que la discogràfica es mirés amb bons ulls la producció del nou disc de Sau. Tot i les primeres sensacions d’èxit, Pep Sala, Carles Sabater i Joan Capdevila buscaven una altra cosa: volien gravar un disc espectacular amb mitjans i creien que aquell era el moment per fer-ho. Amb aquest convenciment al cap, va néixer l’embrió del tercer disc de Sau, Quina nit. Part dels costos de la gravació es van cobrir amb diners del grup; la resta, gràcies al patrocini de la sala de festes i discoteca Roc 34, que dirigia un bon amic del grup, en Pere Monells. Això els va permetre gravar, durant gairebé un mes, als estudis Aprilia, de Barcelona, i, durant una setmana, als Swanyard Studios, de Londres. Així va ser la gravació del tercer disc de Sau. Per primera vegada, algú acompanyaria en Pep com a productor: en John Marter. L’1 de febrer, Sau deixa la casa de Les Tallades i es trasllada a La Rocassa, a la mateixa comarca d’Osona. El productor John Marter feia un primer viatge a Vic i, poc temps després, tornava acompanyat de l’enginyer de so Stuart Epps. Ambdós van estar vivint a Vic un mes, el temps que va durar la seva intervenció als estudis Aprilia. La manca d’un bateria fix al grup va fer que, al disc, hi participessin quatre: en Charlie Oliver, en Joan Molina, en Gerry Duffy i el gran amic d’en Pep (i també amic del grup) Quim “Benítez” Vilaplana, que havia estat prèviament amb bandes com Los Burros o el Último de la fila. La resta de la banda que va enregistrar el disc va seguir essent l’habitual, amb la col·laboració d’en Gerry Duffy a les veus. El 7 de febrer es traslladaven, juntament amb en Pep, en Carles i en Joan, a Londres. Allà, es van instal·lar en un àtic que hi havia a dalt de tot de la casa d’en Gerry Duffy. A Londres, gravaren, mesclaren i, com sempre, també escriviren lletres fins al darrer minut. Allà van acabar lletres de cançons com És inútil continuar o Foc al cos. El 23 d’abril, en Pep es desplaçava a Madrid, a l’empresa Iberofon, per masteritzar el disc, i, el 14 de maig, en Quim Benítez Vilaplana s’incorporava com a nou bateria del grup. El 7 de juny de 1990, surt a la venda Quina nit, que va estar a punt de titular-se És inútil continuar, perquè al grup li feia molta gràcia la ironia de la cançó, però les connotacions negatives de la frase van fer que, finalment, s'optés per Quina nit, una referència cinematogràfica que se sumava a les moltes que contenia el disc.
Quina nit inclou algunes de les cançons més emblemàtiques i populars del grup. En Pep, en Carles i en Joan aviat van tenir clar que Boig per tu, És inútil continuar, Envia’m un àngel, Perestroika o Si un dia he de tornar serien temes que ajudarien el grup a entrar en una era de reconeixement popular definitiu. No es van equivocar, però tampoc eren gens conscients de fins a on arribarien aquestes cançons. Després de dubtar entre És inútil continuar i Foc al cos, la primera va ser, finalment, el primer single del disc. Tot i la indecisió inicial, la tria va ser un encert, ja que acabaria essent una de les cançons més radiades i ballades de l'any a totes les discoteques durant l’estiu. També seria l’únic single del disc amb videoclip, que es va rodar a Londres, Santo Domingo i Nova York, i va ser dirigit per Ricard Reguant. Avui ja és un dels videoclips de referència d’aquella època. Actualment, Quina nit ha venut més de 100.000 còpies –i es continua venent. Aquell 1990 va rebre premis com el Disc Català de l’Any, de Ràdio Nacional d’Espanya; el premi Èxits d’Or, o el Premi Nacional de Música, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També va obtenir el premi Grup Català de l’Any i va començar la gira de concerts del disc Quina nit, que va durar de juny de 1990 a setembre de 1991. La sorpresa va ser que van arribar a sumar un total de 145 actuacions, amb l’assistència de milers i milers de persones. El concert més nombrós va ser al Sot del migdia, dins dels actes de les festes de La Mercè, de Barcelona, de 1991, juntament amb Los Manolos i Psychodelic Furs. Hi van assistir més de 100.00 persones. El més proper va ser el que el grup va organitzar a Vic sota el títol Vic contra la violència, en pro dels damnificats per l’atemptat que es produí aquell any contra la caserna de la Guàrdia Civil de la ciutat. I, el més representatiu del moment on es trobaven, va ser el del 10 d'agost de 1990 a Cubelles, on el grup va celebrar el concert número 100 de la gira. Presentat per Albert Malla dins del seu programa d’èxit, Malla Musicals, hi van debutar Los Catalanes. Els rumors i les males llengües diuen que és un possible “alter ego” de Sau. En aquest període també es va produir el mític concert del Palau Sant Jordi, de Barcelona, juntament amb Sopa de Cabra, Sangtraït i els Pets. Aquest dia és molt recordat per Sau, però com la data en què es convertirien en el primer grup de la seva generació que va arribar a un acord amb una multinacional del món discogràfic. La presència de les discogràfiques madrilenyes al concert faria que el grup acabés fitxant per a tres discos amb la multinacional Emi-Odeon. L'11 de juny, Sau recull el premi Èxists d’Or 1990 pel seu àlbum Quina nit, que atorguen les institucions catalanes en col·laboració amb diversos mitjans de comunicació. A més, Pep Sala, juntament amb Marc Grau, reben el premi Altaveu en reconeixement a la seva tasca com a productors de discos en català. Fins al moment, Sau sempre havia funcionat com a una colla d’amics, però, durant la gira del Quina nit, el grup es veu obligat a professionalitzar-se. L’1 d’octubre de 1990, signen un contracte amb una empresa de management de Barcelona, BM management, amb Michel González al capdavant, perquè es faci càrrec de la contractació de Sau. Mentrestant, en Joan Capdevila seria el responsable del management personal de Pep Sala i Carles Sabater. El 4 d’octubre, Sau va dur a terme un concert a la sala Xino-Xano, de Tremp. En Pep, en Carles i en Joan es van quedar tot el cap de setmana a la població, acompanyats de Luz Casal, amb qui escriurien la versió castellana de Boig per tu, que portaria per títol Es por ti. Aqueslls dies, Sau era notícia a la premsa catalana, que publicà que el grup havia fitxat per a tres anys i tres discos amb la multinacional Emi-Odeon. Tot i això, el moment més rellevant i important de la carrera de Sau encara havia d’arribar. Quina nit va ser el moment de màxima efervescència de Sau, un disc que encara és una delícia per a tots, especialment Boig per tu. Actualment, aquesta cançó és considerada popularment com un himne dels catalans, i n’han fet versions artistes de diversos gèneres, com Josep Carreras, Dyango, Luz Casal o Shakira.1990
El més gran dels pecadors
El contracte per a tres discos amb una firma multinacional com Emi-Odeon va suposar un canvi d’estatus. El 17 d’octubre de 1991, Sau va començar la gravació del disc El més gran dels pecadors, a l’Hostal La Riba, de Vilanova de Sau. Aquest fou el lloc on el grup va decidir ubicar l’estudi mòbil “el camión”, un tràiler de nou metres on hi havia instal·lat un estudi d’última generació que havia dissenyat Pedri González, qui, més tard, es convertiria en el tècnic de so habitual dels directes del grup. Els músics i l’equip es van allotjar, durant cinc setmanes, a les habitacions de l’hostal La Riba, just a l’altra banda d’on Sau havia nascut com a grup. Es combinaven, de nou, hores de feina i lleure. Treballaven al seu aire, al seu gust, amb uns mitjans envejables al seu abast i al costat del productor internacional Keith Bessey, que, juntament amb Pep Sala, es farien càrrec de la producció del disc. Tot plegat va ser supervisat per Phil Manzanera. De fet, allò no era res més que el que havien anhelat sempre.
Cinc setmanes després, el 18 de novembre, en Pep, en Carles i en Joan es traslladen als estudis Metropolis, de Londres. Aquesta vegada, ja no hi anirien amb les cintes sota el braç, i tindrien cinc setmanes més per acabar algunes gravacions i fer les mescles. L’àlbum que tots coneixeríem com a El més gran dels pecadors seria doble, per això, la companyia va acabar llogant dos estudis a Metropolis i dos torns d’enginyers, Ash Howes i Keith Bessey, per poder acabar a temps les 21 cançons que comprenen el disc. La portada va anar a càrrec de J. L. Martín, propietari, juntament amb Berta M. Yebra, de la mítica revista musical Popular 1, que també dedicaria un número especial al grup. El disc apareix a les botigues el 27 de gener de 1992, i, poc després, l’àlbum entra al número 11 de la llista nacional AFYVE, molt popular entre els editors discogràfics, perquè es basava en les vendes reals de discos. El grup es va mantenir dins aquestes llistes, en diferents posicions, durant dos mesos, tot un mèrit en una llista nacional, tenint en compte que Sau venia de Catalunya. El disc, amb més de 50.000 còpies venudes, va ser Disc d’Or i premi Èxits d’Or. Se’n van editar dos videoclips: Tren de mitjanit, dirigit per Enric Folch i Marc Bartolí, i Tu encens el meu foc, dirigit per Àngel Leiro. El primer concert seria el 27 de març, a Villalba Sassera, on Sau va fer l’stage d’assajos per a la gira del nou disc. La presentació oficial de la gira'92 no seria a Barcelona, sinó a Sa Pobla (Mallorca), on es va traslladar tota la premsa especialitzada. La gira es va saldar amb vuitanta concerts i dos integrants més al grup, en Gerry Duffy a les percussions i les veus i en Jordi Mena a la guitarra.1991
Un concert per a la història
És el mateix any 1992, en plena efervescència dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan Sau va fer el concert més important de la seva carrera; no només per la quantitat de gent que va pagar una entrada per veure un grup en solitari, sinó per la qualitat dels artistes convidats damunt l’escenari de la plaça de braus La Monumental. Hi van ser convidats artistes d’elit, com Robbie Robertson (The Band), Phil Manzanera (Roxy Music), Luz Casal i Los Rebeldes. Va ser el moment més exitós i brillant de Sau, així com el de més rellevància musical i social. Robbie Robertson va arribar una setmana abans a Vic per preparar el concert amb el grup, i va estar al local d'assaig que tenien als afores de Vic.
A tall d’anècdota, el dia abans del concert, en Carles i en Pep estaven preocupats per la pluja. Havia plogut molt, hi havia humitat als instruments, el terra era fangós, temien que la gent no anés al concert... En Robbie Robertson se’ls va mirar i els va dir: “Pep, Carles, no us preocupeu, els esperits voldran veure el concert, i, si hi ha núvols, no ho podran fer”. La frase va encoratjar en Pep, en Carles i tots plegats, i, l’endemà, els esperits van apartar tots els núvols del cel. No va ploure gens. No és un mite, sinó una realitat, que Luz Casal va cantar a La Monumental després d’acabar el seu concert a Saragossa. Un vol en helicòpter la va portar directament fins a Barcelona, i la col·laboració de la Guàrdia Urbana la va ajudar a traslladar-se al concert. A l’escenari, van patir, però va arribar just a temps per cantar Boig per tu en català, al costat d’en Carles i en Pep. Els 16.000 assistents al concert van asseure Sau a la poltrona de la música del nostre país. Era l’únic grup que, tocant sol, havia aconseguit reunir tanta gent. Veient el concert des de dalt l’escenari, al costat dels tècnics, en Joan Capdevila va pensar que havien aconseguit quelcom molt gran. El concert es va enregistrar amb la mateixa unitat mòbil que van utilitzar per a El més gran dels pecadors, i Keith Bessey es va desplaçar des de Londres per gravar-lo. També va ser enregistrat per TV3 i, l’any següent, el 16 de març de 1993, sortia al mercat el primer disc en directe del grup, Concert de mitjanit. Aquell mateix any olímpic, el 14 de desembre, Sau va participar en la cerimònia oficial de clausura dels Jocs Paralímpics de Barcelona, així com en la d’obertura dels Special Olympics, que es van celebrar a cavall entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú. El concert de final de gira seria a Girona el 28 de desembre. La relació amb Emi i l’afinitat d’en Pep amb la Luz Casal van produir un altre fet rellevant per a Sau: Boig per tu, que formava part del cinquè disc de l’artista sota el títol Es por ti, va ser la cançó més radiada de l’any 1992 a Espanya. L'ANY SABÀTIC DE SAU ________________________________________ El 1993 va ser un any sabàtic, per a Sau. El 27 de gener, el grup presentava, a la carismàtica sala barcelonina Els quatre gats, el disc en directe del concert realitzat l’any anterior a La Monumental, Concert de mitjanit. En el mateix acte, Sau rebia el Disc d’Or per les 50.000 còpies venudes del seu anterior àlbum, El més gran dels pecadors, i, durant la presentació, van anunciar que es prenien un any sabàtic i es retiraven temporalment de l’escena catalana. En Carles es va dedicar a fer el musical Tots dos, dirigit per Ricard Reguant, que protagonitzava amb l’actriu Àngels Gonyalons. En Pep va seguir realitzant sessions amb Robbie Robertson, Pino Palladino i Arran Ahmun, amb qui va treballar cançons com La llei del carrer i Dansant a mitjanit, les quals van acabar formant part del nou projecte que va fundar durant l'any sabàtic de Sau: Pep Sala & La Banda del Bar, un producte més rocker que, sense la pressió de Sau, venia a ser un divertiment en el qual, de fet, l’acompanyaven els mateixos músics de Sau i dues coristes, la Txell Sust i la Mariona Font.
Aquest mateix any, es va editar el primer disc de Pep Sala & La Banda del Bar, Fins que calgui. Pep Sala (com a Sau) n’és el compositor, colletrista, productor i guitarrista, però, en aquest cas, també n’és la veu principal.
El disc –que va ser un bon èxit de vendes– comptava amb col·laboracions com les d'Aurora Beltran (Tahures Zurdos), Javier Vargas, Big Mama, Ia & Batista o El Tricicle.
Pep Sala & La Banda del Bar va realitzar una trentena de concerts arreu de Catalunya, i gairebé tots van comptar amb un convidat molt especial, en Carles Sabater, que també va participar en el disc.
Durant aquest any, Sau fa una gira pel País Valencià i les Illes Balears, i només realitza dos multitudinaris concerts a Catalunya: el celebrat al Palau d’Esports de Barcelona, el 15 de juliol, amb motiu del 15è aniversari d’Amnistia Internacional, i el concert contra la SIDA, que se celebrà el 5 de novembre, al Palau Sant Jordi, de Barcelona.1992
Junts de nou per primer cop
Acabat l'any sabàtic, l’1 de març de 1994, Sau va començar a gravar el tercer i últim disc amb la multinacional EMI-Odeon. Una vegada més, Keith Bessey el produiria, juntament amb Pep Sala. Amb Junts de nou per primer cop, Sau recuperava l'esperit dels seus inicis, i la primera part del disc es va gravar a l’estudi que en Pep tenia a casa seva, a Vic, tal com van fer amb la primera maqueta. El disc es va acabar de gravar i mesclar a Aurha Studios, a Barcelona (on s’havien enregistrat els dos primers àlbums del grup), amb un reforç extraordinari de maquinària, que Keith Bessey va fer portar d’algun estudi de Madrid. La gravació del disc va durar sis setmanes, i la nota més destacada és la presència del baixista Pino Palladino i del bateria Arran Ahmun, que van gravar algunes cançons del disc, ja que havien estat treballant amb en Pep en un projecte comú amb Robbie Robertson. La seva presència al disc va ser una experiència per a tots plegats. A banda de ser un dels baixistes més reconeguts i d’haver tocat amb artistes com The Who, Paul Young, Don Henley, BB King, Eric Clapton o Simon i Garfunkel, també cal destacar la gran qualitat com a persona d’en Pino. L’àlbum va donar lloc a catorze cançons magnífiques, i conté alguns dels temes més especials del grup, com el que dóna nom al disc, Junts de nou per primer cop, No volíem fer-nos grans, Els Temps estan canviant o El preu de la llibertat, versió de Find the cost of freedom, de Crosby Stills Nash & Young.
El 10 d’abril va sortir al mercat Junts de nou per primer cop, i ho va fer enmig d’una gran expectació. El disc es col·locava al número 11 de les llistes nacionals, a Espanya (AFIVE). Va ser l’entrada més forta de la setmana i es va mantenir durant sis setmanes a la llista ALEF, entre els quaranta discos més venuts de l’Estat espanyol. En només dues setmanes, se’n van vendre 30.000 còpies.
Una nova gira amb un directe espectacular, que incloïa pirotècnia i pluja, i una seixantena d’actuacions va portar Sau per Catalunya, Andorra i les Balears. Per aquesta gira, van rebre el premi Enderrock al millor grup i al millor directe. L’obertura de gira va ser els dies 10 i 11 d’abril a la sala Zeleste, de Barcelona, i va acabar el 19 de novembre a Girona.
El 27 de juny d’aquest any, Sau va estrenar el videoclip El teu estiu. Dirigit per Albert Saguer, era la cançó promocional d’estiu per a la televisió catalana, TV3, per la qual va rebre, aquest mateix any, el Premi Sputnik '94, que atorgaren els espectadors per votació popular.
Tot i així, la decisió de Sau de no cantar en castellà i el fet que només treballés a Catalunya i en català va provocar una relació tensa amb certs dirigents de la companyia EMI que va fer que s'acabés esgotant una relació que havia estat molt bona.
Aquest any 1994, Sau va trencar amb la seva discogràfica i amb la seva empresa de management, BM Management, i va decidir portar la contractació des de les seves pròpies oficines, com en els inicis. La seva amiga, Mònica Navarro, va deixar també la companyia EMI i va passar a treballar exclusivament per a Sau.
Acabada la gira, Pep Sánchez, baix de Sau des dels seus inicis, deixava el grup i s'hi incorporava en Cinto Bonell. El 22 de novembre, Sau es va tancar per preparar una gira pensada per a teatres.
1994
Una nit al teatre
A finals de l’any 1994, Sau va tenir una de les millors idees pel que fa al directe: van decidir fer una gira diferent, amb un concepte més teatral. Actualment ja és un entorn habitual, però, aleshores, era quelcom rar per a una banda que es movia en el camp del rock. La gira portava per títol Una nit al teatre i era tan estranya que molts seguidors es van pensar que els concerts anunciats eren una broma del grup, però només fins a les primeres actuacions. Després d'un stage d’assajos, el 12 de gener de 1995, Una nit al teatre s’estrenava a la sala l’Espai, de Barcelona, on faria estada fins al 5 de febrer. Després van rodar per per vint-i-cinc teatres catalans amb un gran èxit de públic, el qual combregava amb la idea. La banda estava composta per una formació poc habitual: Gerry Duffy (bateria), Cinto Bonell (baix), Oje Alvárez (guitarra) i Ramon Altimir (teclats). La veu principal era la d'en Carles i, a la guitarra, hi havia en Pep, tot i que, per sorpresa del públic, durant el concert s'anaven intercanviant instruments.
Entre els moments més especials, destaquem l'inici del concert, en què, segons el guió, els tècnics de so i llums arribaven tard i el grup havia de començar a cantar a cappella i sota l'únic llum de dos focus. Un altre moment en què el públic embogia era quan en Carles i en Pep feien un duel de bateries i cadascú es posava a tocar en una bateria diferent.
Aquella era una aposta en directe, ja que es deixaven enrere els concerts multitudinaris i carregats d’adrenalina en places i pavellons i s'apostava per sortir davant d’un públic reduït en un teatre i amb un format gairebé acústic. Les platees dels teatres, que sempre estaven plenes, van ser la ratificació que aquell format havia estat una bona idea, un concepte que públic i grup van gaudir moltíssim.
1995
Cançons perdudes, ecologia i homenatge a en Serrat
Aquest any també s'editava, amb segell propi, el disc titulat Cançons perdudes, rareses i remescles, que va sortir al mercat el 15 de març de 1995, un disc curiós, una mena de calaix de sastre que tenia com a objectiu recopilar cançons que havien quedat pel camí (com, per exemple, Al teu costat), d’altres enregistrades de nou i algun tema inèdit, com El teu estiu.
El disc els va portar a fer una gira centrada en repassar els vuit anys d’existència de Sau. El primer concert es va fer el 29 d’abril de 1995, a Perpinyà, en el marc del 1r Festival de Rock Méditerranée. El mateix estiu, la cançó de Sau Això es pot salvar va ser utilitzada per a una campanya ecologista, amb la participació d’en Pep i en Carles, que pretenia conscienciar sobre el drama dels incendis forestals. Va rebre el Premi Impacte Social al millor grup de rock en català.
Sau també va fer una versió de la cançó Pare, de Joan Manuel Serrat, per al disc Serrat, eres único, on hi participaven artistes de primera fila de l’Estat espanyol, i també van col·laborar en el disc d'Ia & Batiste, Esfera Malheur, amb la cançó Llum de flash, i van rebre el premi Prudènci Bertrana per la cançó Al teu costat.
El 30 de setembre, en Cinto Bonell deixava el grup i el nou baixista era en Jordi Gas.
1995
Setè disc amb nova multinacional
El 1996, Sau tenia llogat un espai en una casa als afores de Vic, al terme de Sentfores, on també hi havia el local d’assaig, un petit estudi i els despatxos del grup. Ho portava un petit equip de gent. Laura Riera, Miquel de Paz i Ferran Jurado feien que les coses funcionessin. Aquell mateix any, es va incorporar Ignasi Pla, que venia del món de la publicitat i es va fer càrrec de la producció del futur disc de Sau, Set.
Quan Sau va gravar la cançó Pare, de Joan Manuel Serrat, va despertar la curiositat de Paco Martín, aleshores director artístic de la companyia. Tot i que la idea de fitxar per a una altra multinacional no atreia gens, el carisma d'en Paco, el seu currículum com a AR i la seva promesa de treballar en unes condicions bones va fer que Sau gravés el seu nou disc amb la multinacional alemanya RCA-Ariola.
En aquells moments, l’home fort en l’àmbit de la producció a BMG-Ariola era l’anglès Nigel Walker. Amb ell es va començar a treballar a Guilleries Recording Studios, un petit estudi que hi havia sota els despatxos de l’empresa de management. En Pep va convèncer en Carles per col·laborar en la producció i, per primera vegada, serien coproductors d’un àlbum. Les mescles es farien als llegendaris estudis Red Led, a Madrid. A priori, tot es presentava bé, però de seguida van aparèixer les desavinences en la producció del disc. Tot i ser un enginyer extraordinari, Nigel Walker no va acabar d’entendre el grup i les tendències en la producció anaven en dues direccions diferents. Això va endarrerir notablement el disc i el va aturar en dues ocasions. El problema era, simplement, que el que s’estava gravant no era exactament com en Pep i en Carles havien imaginat.
Finalment, l’àlbum es va acabar, però Set és, potser, un dels discs més irregulars i impersonals de Sau. A diferència dels anteriors discos d’estudi –on sempre s’havia fet un pas evolutiu amb la idea d'aconseguir un millor producte–, Set semblava estancat en algun moment del temps en la història de Sau, difícil de determinar. És el disc que va passar més desapercebut de la seva discografia, però, tot i així, la discogràfica confirmava la venda de més de 30.000 unitats en el primer mes i el disc incloïa magnífiques cançons i èxits de Sau com Els dies de cada dia, l’Onze de setembre, On són els ocells i Els millors anys. Es va realitzar un videoclip de la cançó Res semblant a res, dirigit per Enric Folch, per promocionar el disc.
Malgrat que en Pep i en Carles no estaven satisfets del tot amb el nou disc, la gira d’aquell any va tornar a ser un èxit que va portar Sau a una quarantena de concerts per Catalunya, el País Valencià i les Illes. Sau també va obrir fronteres i va viatjar, al març, a Luxemburg, i, al juny, a Saarlouis i Nüremberg (Alemanya) per fer algunes actuacions.
La gira de Set va acabar espectacularment amb un concert de Nadal, el 21 de desembre de 1996, al Palau d’Esports de Barcelona. Va aglutinar 6.500 assistents. Joan Manuel Serrat va ser el seu convidat i es va retransmetre en directe per televisió. En aquell moment, pocs grups cantant en català podien aconseguir-ho; havia començat un curiós declivi de tot allò relacionat amb el concepte de rock català i amb els grups que el representaven.
1996
Bàsic
Aquell 1996 encara van ocórrer unes quantes coses: Sau va participar en la cinquena edició de Tirant de Rock, a València; es va estrenar la pel·lícula per a televisió Laia, regal d’aniversari, protagonitzada per l’actriu Cristina Brondo, per a la qual el grup havia compost el tema Laia, i, finalment, el desembre de 1996, es va editar el disc Bàsic, un compendi de cançons en format unplugged –Sau en deia desendollat– que en Pep va produir. Aquest disc va significar el retorn a la discogràfica Picap, que el va editar en col·laboració amb el programa 40 Principales, de la Cadena Ser. El treball va ser enregistrat en directe als estudis de l’emissora, durant la gira d'Una nit al teatre, i incloïa temes inèdits com La cançó de Nadal, El teu nom i Laia. Va esdevenir un èxit de vendes durant el Nadal i Reis de 1996-1997.
1996
Sau a Europa i explorant universos personals
L’any 1997 va ser un any estrany per a Sau. Tant en Carles com en Pep es van dedicar a explotar altres habilitats seves lluny i, alhora, a prop del grup. Sau es va prendre el seu segon any sabàtic.
En Carles triomfava com a actor al musical Els Pirates, de Dagoll Dagom, i encarnant el personatge del Pere a la sèrie Sitges, que va emetre TV3. Mentrestant, en Pep treia un doble disc amb La Banda del Bar titulat Paranys de la memòria, que incloïa èxits com La Taverna d’Old John, Mardi Gras o Petjades a la sorra. Després de l’aturada, Sau va tornar amb més força i, del 2 al 18 de juny, va realitzar una nova gira. Aquesta vegada, exclusivament per Europa, fent actuacions a ciutats alemanyes com Frankfurt, Bonn, Trier, Colònia, Ludwigshafen, Riegelsberg, Saarlouis, Nüremberg o Munich, i també a Luxemburg i Brussel·les.
La idea d’actuar a Europa els agradava molt, perquè s'havien de guanyar el públic, com en els inicis, i, a més, no hi havia ni el més mínim prejudici per l'idioma. S'hi sentien tan còmodes com a Catalunya. A finals de la gira, en Jordi Mena va deixar el grup per unir-se al projecte de Pau Donés, Jarabe de Palo.
1997
Amb la lluna a l'esquena
El 19 de gener de 1998, Sau començava a enregistrar un nou disc, i ho feia amb moltes ganes, després de l’experiència de Set.
Durant un bon temps, es va parlar sobre com havia de ser l’àlbum, però en Pep, l’únic productor del disc, ho tenia clar: seria un disc més elaborat, ple d’ambients, diferent del que estàvem acostumats amb Sau.
Tots tres, en Pep, en Carles i en Joan, que s’encarregava de la producció executiva, van viure’l com si fos el primer. La feina tenia una intensitat especial i, en molts moments, recordava el treball conjunt i solitari que havien fet en els primers discos. Enmig de la feina, tornaven els dinars i sopars per la comarca d’Osona, que s’allargaven fins a altes hores de la matinada.
A més, el disc va significar una retrobada amb una persona extraordinària amb qui havien tingut molta relació: en Pino Palladino, que va tornar a Catalunya per gravar els baixos en algunes cançons, juntament amb el bateria Tino di Geraldo. També participaren a la gravació Simone Lambregts, que havia participat en el disc anterior de Pep Sala & La Banda del Bar, i Josep Lluís Pérez, extraordinari guitarrista que venia d'El Último de la fila a substituir Jordi Mena.
Pel que fa a l’enginyer de so, la impossibilitat de Keith Bessey i Ash Howes va fer que, finalment, fos Jamie Johnson qui, recomanat pel mateix Ash, s'encarregués de la gravació. Les mescles van anar a càrrec d’un home de confiança de la casa, en Pedri González. Sau va començar a construir el seu propi estudi, i aquest era el seu primer disc en el nou espai, fet que va comportar infinitat de complicacions tècniques i dificultats que es van anar superant. A poc a poc, l’àlbum es va anar acabant.
Discogràficament parlant, es va tornar a Catalunya, però no amb Picap, sinó amb Blanco & Negro, segell que ocupava un lloc preeminent entre les discogràfiques espanyoles i que volia obrir el seu propi segell en català: Fanàtic, que s’estrenaria amb el nou disc de Sau, Amb la lluna a l’esquena.
El disc va sortir al mercat el Sant Jordi d’aquell 1998 i, amb cançons com Ja no hi ha trapezistes, A prop del mar, Viatge llarg o Tothom vol el què no té, va ser un èxit de vendes, malgrat que les xifres del mercat ja no eren les que s’havien viscut anys enrere. Sau encara era un grup interessant, comercialment parlant, i en Pep i en Carles havien tornat a fer un disc fantàstic.
La gira Amb la lluna a l’esquena començava el 23 de juny amb una banda formada per Quim “Benítez” Vilaplana (bateria), Jordi Gas (baix), Josep Lluís Pérez (guitarra), Ramon Altimir (teclats) i Simone Lambregts (violí). El grup va decidir fer una gira amb només una vintena de concerts, però en molt bones condicions. Avalats per diversos patrocinadors i amb l'empresa Vipvapvolula com a management, van portar el seu muntatge espectacular arreu de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, omplint pavellons i recintes firals.
1998
Gira XII, la fi de Sau
En honor als 12 anys d’existència del grup, Sau va decidir organitzar una gira formada per una trentena de concerts sota el títol Gira XII, que pretenia commemorar la dotzena d’anys de vida del grup. L'empresa encarregada de produir la gira va ser Proart, dirigida per Mònica Gutierrez. En Quim "Benítez" Vilaplana va deixar el grup, essent substituït per en Toni Pagès.
El 12 de febrer de 1999, Sau començava la gira a Vilafranca del Penedès, però aquell primer concert acabaria essent el final més dolorós i inesperat per Sau. En acabar el concert, Carles Sabater moria a causa d’una aturada cardiorespiratòria.
El dia 16 de febrer, Pep Sala compareixia en roda de premsa anunciant que Sau deixava d’existir.
1999
EL LLEGAT de Sau
El 13 de febrer de 1999, Sau deixava d’existir en cos i ànima, però no en el record. Les 20.000 persones que van assistir al concert d’homenatge a Carles Sabater, al Palau Sant Jordi, el 19 d’abril d’aquell fatídic 1999 ho demostren. Avui, tota una generació de catalans recorda què estava fent aquell 13 de febrer (això sense comptar tots els que, malauradament, els va tocar viure-ho en primera persona), però el record de Carles Sabater segueix ben viu, i les cançons de Sau no han deixat de sonar. Sau ha deixat un llegat de deu discos d’estudi i un munt de cançons inoblidables que, malgrat que el grup no està en actiu, segueixen sonant a les emissores de ràdio. Trenta anys després, les noves generacions coneixen el grup, i Boig per tu s'ha convertit en la cançó més radiada de la història del nostre país.
1999